Hola, amics!

Recentment Òmnium Badalona ens ha fet a mans els diferents reculls d’informació del “Quedem” que vam celebrar a Canyadó el mes passat.  Els agraïm l’esforç de documentació que han fet, però també al Museu de Badalona per facilitar algunes de les fotografies. Nosaltres, com associació, també ens vam documentar i disposem dels resums que compacten les interessants explicacions que es van sentir durant el “quedem”. En el transcurs els propers dies anirem publicant al nostre web aquestes informacions i algunes fotografies.

Iniciem, doncs aquests Ressons del Quedem amb alguns apunts sobre el mar, la Riera de Canyadó i la seva convivència amb l’industria.

El mar i la Riera Canyadó

El mar es l’abocador de la riera + industries resta de Badalona + zona Montgat

La platja i el banys, convivència amb les industries

Sorra per vivendes sense tractar la salinitat provoca les humitats.

És durant els anys cinquanta i seixanta del segle XIX, a partir de la inauguració del ferrocarril, que afavoreix el transport, quan la indústria agafa gran embranzida i s’instal·len una gran varietat d’indústries de tots els rams. La Galeta de la Vda. Palay i Moré (1858), la refineria de sucre Fontrodona i Castelló (1865), el Gas de Jaurés (1866) i l’Anís del Mono de Bosch i Grau (1868) són alguns exemples. Les factories es multipliquen durant el darrer quart de segle i s’instal·len a Badalona indústries com la Cros, procedent de Sants, la petrolera Canals i Cia o Busquets, Macons i Cia, dedicada a l’elaboració d’aiguardents; la varietat industrial abastava tots els sectors: alimentari, farmacèutic, materials de la construcció, destil·leries, perfumeries; sense dubte, una de les més importants sempre fou la tèxtil i després en destacaren la química, la cordera i la metal·lúrgica.

Als anys 60, CAMPSA va construir el pont del petroli , l’empraven els seus vaixells cisterna per a la descàrrega de productes petrolífers als dipòsits a terra.

Com a conseqüència de la construcció del ferrocarril . Així en el decurs dels últims 140 anys, tret de les conegudes indústries químiques (lleixiu, adobs, pintures, etc.), de ceràmica (bòbiles i porcellanes), guixeres i metal·lúrgiques (maquinària per la indústria de corderia, automòbil, química, etc.), s’han fabricat productes tant diversos com són: cordes i cordills, fins i tot de guitarra, nines, bastons i mànecs de paraigües, caramels, galetes, sèmoles i purés, foneries metàl·liques, de ferro i plom, etc., indústries tèxtils, d’adob de pells, de marroquineria, de brodats, licors, material elèctric, etc

Caseta de bany de la cooperativa Paz i Justicia a la zona del torrent Vallmajor

Cooperativa Popular Pau i Justícia, una societat fundada en 1921 i que va començar com a associació obrera de consum de productes de primera necessitat; fa anys em recordava un dels seus fundadors José Calderón que els mateixos socis per torns atenien als afiliats i clients, treballant el necessari en la mateixa de forma gratuïta; així van arribar a superar els mil socis, mil famílies, atenent en realitat a tot un barri. La cooperativa va estendre la seva activitat, creant una escola, una mútua asseguradora, un cor, un auditori, va encunyar moneda (i van ser multats per la monarquia) a efectes interns, etc. Després de la guerra civil, van invertir en una reforma i modernització de la finca, que va endeutar a la cooperativa enfront de la Caixa de Pensions i Mont de Pietat, que resultaria fet i fet nefasta per a la seva supervivència. la Cooperativa Popular a mitjan 7O, havia estat recuperada per a la causa de la democràcia per un grup d’associacions del barri La Cooperativa Popular va entrar en fallida davant la Caixa, l’Ajuntament compri l’edifici primer i ara ho cedeixi a la sala *Beckett.